En el decurs del congrés han sorgit moltes novetats i s’han tractat aspectes ben poc atesos fins ara, que per primer cop s’han pogut plantejar i esbossar (per bé que en un futur pròxim caldrà aprofundir). Seguidament en farem una enumeració, però primer val la pena de fer una primera constatació important: que s’han pogut ratificar algunes de les principals hipòtesis de partida que des de l’organització s’havien aventurat.

Un element a destacar de manera especial és també el fet que ha estat un congrés molt dinàmic i participatiu. No tan sols per la xifra d’inscrits (més de setanta) i pel nombre de comunicacions presentades (.......), sinó també per la fluïdesa de preguntes i d’intervencions del públic; així com pels nombrosos intercanvis de tota mena que s’ha produït entre els participants. I, naturalment, cal destacar també en primeríssim pla, l’alt nivell de les intervencions i les comunicacions presentades (que van poder ser conegudes pels assistents gràcies a la feinada de síntesi feta pels relators i relatores).

Un aspecte que considerem que ha quedat plenament demostrat amb el congrés ha estat la força i les potencialitats de la història local/comarcal, ja que permet assolir resultats que ratllen l’exhaustivitat. Així, per exemple, es pot arribar a saber pràcticament la xifra total (i en moltes ocasions també els noms) dels exiliats d’una població determinada, sobretot si ens referim a un període relativament pròxim com pot ser l’exili del 1939.

A part de l’acte de restitució i de justícia que pot comportar obtenir aquesta informació, també ens permet fer constatacions molt interessants a l’hora de veure el component social i/o polític del conjunt d’aquell exili, cosa que ens ha de facilitar la valoració de l’impacte que produí en la població afectada. D’aquesta manera, poden sortir de l’anonimat figures individuals i fins i tot col·lectiu sencers. Així mateix, en fer una anàlisi de petita escala, és possible poder establir les relacions familiars i de parentesc existents.

Alguns casos territorialment concrets que es van exposar en la trobada, com ara els de Menorca, la Garrotxa o el Baix Llobregat, van fer evident el que acabem de dir. La proliferació d’iniciatives de recerca que van en aquesta orientació ha fet prendre consciència de la necessitat de realitzar una jornada de treball específica per poder posar en comú les experiències que són en curs de realització o que acaben de finalitzar.

Tot això no treu, naturalment, que encara faltin moltes biografies de personatges més coneguts de gran relleu polític, artístic o intel·lectual. Precisament la urgència de fer estudis biogràfics aprofundits ha estat una de les demandes sorgides en el congrés.

El plantejament de partida, d’anar més enllà dels exilis provocats per la guerra civil del 1936-1939, s’ha revelat com un encert. Això ha permès constatar la importància que tingué el fenomen al llarg del segle XIX, ja que fou una centúria farcida d’exilis i de caire ben diferent. Així mateix, s’ha fet ben clara la urgència d’abordar d’altres exilis del mateix segle XX poc estudiats, com podrien ser els motivats per la Setmana Tràgica o la Dictadura de Primo de Rivera.

L’elecció d’un àmbit d’estudi que abasti el conjunt dels territoris de parla catalana, com és habitual en els congressos organitzats per la CCEPC i l’IRMU, ha tornat a mostrar la seva utilitat metodològica. Així, d’una banda, ha permès veure la complexitat i especificitat de tots els territoris, com s’ha vist en les intervencions centrades en Mallorca, Andorra, País Valencià o Menorca. Però també, d’altra banda, ha possibilitat constatar les connexions de tot ordre existents, ja des dels mateixos orígens de l’etapa contemporània (com la comunicació sobre la Guerra del Francès i l’exili marítim que hi hagué entre el Principat i Mallorca). Una connexió que abasta també l’esfera ideològica, com succeí amb la relació que s’establí entre el moviment menorquinista i Joan Fuster.

Inevitablement (però també afortunadament) s’han detectat mancances i buidors clamoroses que tot just si s’ha començat a corregir i que caldria resoldre de manera urgent. La principal és la manca d’anàlisi del fenomen de l’exili des de la perspectiva de gènere, que és una marginació que s’arrossega de fa massa temps. En els debats fou un tema recorrent i es parlà de la iniciativa del Museu de l’Exili (MUME) de realitzar una exposició sobre la qüestió comissariada per Teresa Férriz, ara en preparació.

Una altra buidor, només apuntada gairebé d’esquitllentes en la reunió, ha estat la manca d’un treball aprofundit sobre els estudis fets a l’exili centrats en el mateix exili (sobretot pel que fa a la producció historiogràfica anterior als anys vuitanta, especialment aquella feta des d’àmbits extraacadèmics).

Pel que fa al coneixement de les darreres aportacions historiogràfiques fetes des de la recerca local i comarcal, va ser de gran utilitat la conferència d’obertura feta per Jordi Font, Miquel Serrano i Jordi Gaitx, centrada en l’exili del 1939. No tan sols va permetre centrar el debat, sinó també mostrar aspectes nous i grans línies de recerca actuals, com ara l’atenció especial que ha merescut la deportació als camps nazis, que l’ha convertit en un “tema estrella” d’aquests darrers temps.

Gran atenció va merèixer la qüestió de les fonts. Especialment la necessitat urgent de consultar els arxius de la Catalunya del Nord i de la República francesa, molt rics, ben sistematitzats i, molts d’ells, digitalitzats. En aquest sentit, es demanà que, des dels arxius de tots els Països Catalans, es procedís a una digitalització sistemàtica del material conservat sobre la temàtica que ens ocupa per tal de facilitar el seu accés als investigadors/es.

També es posa en relleu el gran interès que tenen, en l’anàlisi dels exilis, els egodocuments (cartes, memòries dietaris,,,) que es conserven en els fons privats. S’arribà a proposar de fer una crida pública per a la donació de documents d’aquestes característiques als arxiu públics per tal que siguin preservats i de més fàcil accés.

Així mateix, es valorà la importància de les fonts orals (òbviament contrastades i contextualitzades), cada cop més difícils d’obtenir sobre l’exili del 1939, per raons biològiques evidents. Però que encara poden ser molt útils de cara a l’estudi dels exilis antifranquistes dels anys seixanta i setanta, dels quals existeix un documentació força limitada. Ara ja és una necessitat urgent de recollir el màxim de testimonis possible d’aquest exilis més pròxims en el temps perquè ben aviat serà massa tard.

Una font especialment interessant i que fou reivindicada durant el congrés, va ser la periodística que no sempre ha estat valorada com es mereix en el tractament de la temàtica que ens ocupa.

En el bloc d’aspectes poc atesos fins fa poc, caldria assenyalar els següents:

-L’estreta relació entre els exili i les migracions considerades de caràcter socioeconòmic, ja siguin dins d’un mateix estat (com és el cas de l’exili andalús de la postguerra civil a Catalunya) o de caràcter internacional (com pot ser la massiva emigració econòmica –i política—a Alemanya durant el franquisme).

-La importància del fet fronterer en la temàtica de l’exili (que, de fet, el facilita i possibilita). Així, varia molt la percepció del gran èxode del 1939 que es té des del Principat, Andorra o la Catalunya del Nord (territoris que en foren l’escenari principal), de la que es té al País Valencià o Mallorca.

-La importància de les organitzacions solidàries en l’evacuació de refugiats i la valoració de l’esforç que van fer, malgrat que sempre tingué un efecte reduït en el cas d’exilis massius com el del 1939.

-La localització i estudi de grups humans molt concrets que, per diferents raons, no han tingut l’atenció merescuda com ara els religiosos exiliats que mantingueren una posició antifranquista o bé grup polítics encara poc estudiats com foren els anarquistes exiliats.

Finalment cal remarcar la importància de la connexió entre passat, present i futur especialment en la temàtica dels exilis. No en va són un fenomen que constitueix una constant històrica, però que a partir del segle XX han adquirit una importància creixent, com es va poder constatar en la conferència de cloenda d’Agustí Alcoberro, “L’exili com a constant històrica dels Països Catalans”. Malauradament, aquest segle XXI segueix la tònica del segle passat pel que fa a la proliferació d’exilis arreu del món. El cas català no és una excepció i ara mateix tornen a haver-hi polítics electes exiliats a conseqüència de la persecució política de l’Estat espanyol contra els qui proclamaren la República catalana el 2017.

Enric Pujol i Casademont

Director del Museu Memorial de l’Exili